LA COMUNITAT HA ESCRIT

La comunitat del Carmel ha escrit:

No és fàcil, ni per a nosaltres, les seves germanes de comunitat, fer un esbós de la persona de la germana Cristina, per la seva personalitat tan rica. Ho intentarem.

Cristina Kaufmann neix a Baden, una petita ciutat, d'uns 14.000 habitants, del cantó d'Argòvia, a la Suïssa alemanya, prop de Zuric, el 19 d'octubre del 1939, acabada de començar la II Guerra Mundial, la qual, encara que Suïssa no hi prengué part directament, influí en la seva vida d'infant. Segon fill - la primera noia- d'una família catòlica de la qual nasqueren després cinc germans més. Amb una mare de salut delicada, aviat la Cristina es troba, sovint, al front de la casa, suplint la mare i ocupant-se dels germans més petits. Aquesta situació familiar, la seva capacitat per a treure's la feina del davant i el seu temperament afectuós, a la vegada que enèrgic, fa que el pare tingui una predilecció per ella i els germans sentin envers ella un atractiu especial i ella un afecte fraternomaternal per tots ells, per la qual cosa té un ascendent en la família i un gran sentit de la responsabilitat .

Atreta per una pintura d'El Greco, visita Espanya, un país mediterrani que li ofereix una manera nova de concebre i viure la vida en totes les seves dimensions. Coneix les obres de Teresa de Jesús i Joan de la Creu, amb qui, al llarg de la vida, se sentirà en plena sintonia espiritual i que, des d'aleshores, l'han anat confirmant en el que ella sentia ja dins el seu esperit ample, sense límits. Poc més tard, en dues temporades, ve a treballar a Barcelona. Són els anys en què a Roma se celebra el Concili Vaticà II. Mentrestant, al Carmel de Mataró, es viu aquest esdeveniment eclesial amb el mateix interès i amor que ho hauria fet Teresa de Jesús. Es rep i llegeix cada dia La Gaceta del Norte , on el sacerdot i periodista José-Luís Martín Descalzo escriu la crònica del Concili. L'ambient comunitari és "calent" i tot es discuteix i comenta amb plena llibertat. En aquest ambient d'obertura interior, malgrat el rigor de les normes i l'aspecte extern de la clausura, el 7 de març de 1964, Cristina entra al nostre Carmel. És acollida i ajudada per una priora i mestra de novícies d'esperit ample,   tocat i inflamat per Déu, i una comunitat apta i amb inquietud per a interpretar el sentir i les necessitats de l'Església i la humanitat en aquells moments històrics. El seu tracte és afable, senzill, fratern, amb   sentit de l'humor, amb una sensibilitat poètica que podrà manifestar a temporades, i, encara que reservada, no pot evitar que traspuï la seva vida interior.

Ben aviat, la comunitat descobreix la talla intel·lectual i humana i l'impuls interior que mou la vida de la germana Cristina: la passió d'amor per aquest Jesús que la vivifica i que serà el motor de tota la seva vida i activitat i al qual ella respon amb senzillesa però amb totalitat d'amor a Jesús, fet carn en el dia a dia de la comunitat. Es pot ben dir que, com en els noms dels personatges bíblics, el seu, la defineix: és de Crist perquè ell l'ha coberta amb la seva ombra. És en aquest ambient que el 1973 la comunitat li confia el govern de la mateixa, i Cristina hi troba les portes obertes i un terreny preparat, durant llargs i silenciosos però eficaços anys, per a poder desenvolupar tota la nova visió de la vida contemplativa teresiana i que, amb competència, du eficaçment a terme -amb un interval d'un trienni- al llarg de 25 anys.

Durant els anys que van del curs 1974-75 fins al 1991, el Carmel Descalç viu, amb intens dolor, hores transcendents, ja que s'hi juga el futur immediat de l'Orde i la seva presència carismàtica per al món del nostre temps: la posada al dia de les Constitucions a partir del Concili. La comunitat treballa intensament per aconseguir una renovació adequada i, alhora, donar a conèixer a tots els monestirs de l'Orde el nucli del problema d'oposició a qualsevol renovació, sorgit d'un grup de monestirs del Carmel d'Espanya. La germana Cristina, com a priora, promou, assumeix, secunda i col·labora en els treballs i les gestions de les germanes a escala nacional i internacional.

Creiem que és arran del gran i positiu ressò que provoca la intervenció de la germana Cristina a la TV espanyola, l'any 1984, que a ella se li descobreix com una nova missió dins el Carmel: la Vida, que és el pa de cada dia de la nostra vida, no pot, no ha de quedar reclosa en un rebost barrat i inaccessible, per la forma de clausura vigent, als milions d'humans que van morint de fam d'aquesta Vida i a qui anomenem "germans". A partir d'aquest fet, se li demanen intervencions en alguns mitjans de comunicació, conferències, col·laboracions, articles, recessos congressos,... i ella, si hi veu un desig sincer i una possibilitat de comunicar el que viu, ho accepta i compagina amb el govern de la comunitat.

L'any 2001, acaba el seu darrer període de govern de la comunitat. És aleshores que manifesta la crida que sent a un vida més eremítica, tot i que en total dependència de la comunitat. Després de consultes i discerniment personal i comunitari, i després de llargs intercanvis, pregària i reflexió, la comunitat li ho accepta i se'n va a viure a les Guilleries, en una petita casa, arranjada per a aquesta finalitat. Allí se sent plenament feliç i realitzada fins que el 18 de març d'enguany es troba un petit bony al coll i ve immediatament a Mataró per a fer-se una revisió i diagnòstic mèdic: un càncer limfàtic damunt el qual no ha servit cap tractament. Davant d'aquesta realitat, ella, encara plena de projectes, compromisos i esperances, després de viure el que creia ser la voluntat de Déu i el projecte de Jesús sobre ella, com Ell també, accepta el seu Getsemaní prenyat de sorpresa, pors, astoraments, dubtes, preguntes,... fins a l'abandó total en mans del Pare. Vol viure, però no refusa morir, sinó que, convençuda que és arribada la seva hora, malgrat les esperances dels metges i de la comunitat, acull la mort amb fermesa de dona forta, enamorada i de fe. El Dijous Sant encara participa en la litúrgia domèstica. La matinada del Divendres Sant comença la davallada. Durant aquests darrers dies, la comunitat ha pogut viure el que l'Evangeli, en aquest temps pasqual sobretot, ens va repetint de diverses formes i maneres: Crist i cadascun de nosaltres no formem més que una unitat indivisible. En el procés de la mort de la germana Cristina, hem vist reproduït el procés interior de la mort de Jesús. Cap demora; res de deixar passar el temps! La seva actitud, no sols de submissió, sinó de pau, de profund recolliment, de total abandó actiu, amb sobirana llibertat i col·laboració a l'obra de Déu en ella. Talment com Jesús, s'ha lliurat a la mort: "Ningú no em pren la vida, sóc jo que la dono lliurement." Les seves darreres paraules a la comunitat han estat d'amor: "Sóc molt pobra, no tinc res, però us deixo el que tinc: Déu... Només tinc una paraula a dir-vos: Déu és amor". Quan s'ha adonat que és l'hora de morir, ella, que tot ho enllestia ràpidament, es "llança" a morir. Convençuda que és el que Déu vol, i a Ell no se'l pot fer esperar. Tot ha estat decidit, acceptat, no hi ha res més a fer que dir: "Pare, a les teves mans encomano el meu esperit", sense més soroll que el silenci carregat de Vida d'aquests mots. El Senyor ha volgut realitzar en ella -i s'ha fet palès- el que un dia va escriure en un poema inspirat en el Crist de l'església del monestir: "...et queda Déu, et queda TOT. I aquest TOT, el dimarts de la Pasqua del 2006, 18 d'abril, ha volgut fer-la participar de la Resurrecció de Jesús, de manera plena i definitiva.